Aquesta setmana entrevistem a Pau Soler jugador de l’equip sènior i entrenador del mini masculí. Qui conegui a en Pau, estarà d’acord que estem parlant d’un jugador amb un gran potencial i amb molt de bàsquet a dins seu. Només cal veure’l entrenar! Qui ha tingut el plaer d’entrenar-lo, ha pogut comprovar què vol dir entrenar dur, donar-ho tot a la pista i superar-se una i altra vegada. Aquest és en Pau, un persona molt estimada i que ha entès a la perfecció que s’ha d’entrenar fort, però sobretot gaudir del joc.  Una de les peces claus en l’assoliment de l’ascens a 2a Catalana la darrera temporada, ens parla de la seva trajectòria com a jugador i les seves expectatives de futur.

Als cinc anys volia provar el bàsquet i el futbol per després decidir quin esport volia practicar. Vaig provar el futbol i l’any següent el bàsquet. Als entrenaments de futbol em dedicava a fer sorretes, la decisió va ser més que fàcil jejeje. A mesura que van anar passant els anys, vaig passar per la mà de molts entrenadors, alguns amb els quals som o hem sigut companys de pista, o el meu pare, amb qui ara entrenem junts a un equip. A la categoria Infantil, entrenats per Joan Loureiro i Ramon Soler vam quedar primers de Girona de nivell B. El primer any de cadet a preferent vam aconseguir arribar a una final d’aquelles per gaudir, davant del Barça, i l’any següent a la categoria júnior (jo era cadet de segon any) vam proclamar-nos campions de Catalunya a Montblanc. L’any passat vam aconseguir l’ascens del sènior a 2a Catalana en un final de lliga ben ajustat, i aquest any hem de treballar i treballar si volem mantenir-nos.

1. Quantes temporades fa que jugues al Bisbal Bàsquet?

Dotze temporades, i moltes més que em queden! Em sembla que m’hi quedaré fins que em retiri!

2. Quins són els millors records com a jugador?

Entre molts, el partit contra el Barça, la final a quatre a Montblanc (tant els partits com el viatge eh Marc!! jajaja) i el partit que vam jugar a Begur contra el Nice, un equip francès, que tot i apallissar-nos, ens ho vam passar molt bé. I com no, els sopars d’equip!

3. En quina posició et sents més còmode, de base o escorta – aler? Has tingut molta pressió quan t’ha tocat suplir a “Xató” en la direcció de l’equip?

Més que còmode o incòmode, jugant de base has de fer anar molt el cap, i si l’equip no juga bé, evidentment te’n sents molt responsable. Jugant d’escorta potser em sento més centrat en atacar l’aro, tens menys pressió. I sí, he tingut molta pressió en alguns partits, però jugo a bàsquet perquè m’agrada, i la pressió en forma part. És difícil mantenir el nivell d’en Genís a la pista, té una qualitat fora de sèrie!

4. S’està fent un bon treball als entrenaments del primer equip i alhora esteu competint a un bon nivell. La salvació la veus factible?

La salvació és factible sempre i quant treballem molt fort als entrenaments i com un equip. La resta hauria de venir per si mateix. Però, hem deixat escapar algunes victòries a final de partit, per novells o passerells, que més tard ens podrien passar factura. I hem de guanyar fora del Gotera’s Center.

5. En què creus que ha de millorar el primer equip masculí?

Som joves i ens queda moltíssim per aprendre. Però sobretot la comunicació a la pista, tant verbal com visual, sobretot en defensa. Tot i que ho estem millorant. Un equip que es comunica bé són 6 jugadors a pista. I intentar ser més regulars, solem tenir un període de “pàjara” per partit..

6. Qui o quins han estat els teus entrenadors de referència? Algun record especial o anècdota?

En Joan Loureiro, entrenador de referència per tothom qui ha jugat en el seu equip. No sé com s’ho fa però és un geni! I un que ens entrena quan ho necessitem, en Xavier Escatllar, que aporta a l’equip uns valors necessaris perquè seguim millorant com a jugadors i persones. Un honor haver jugat al seu costat!! Em quedo amb dos frases d’en Joan Loureiro: “Tal entrenaràs, tal jugaràs” i “ PEL FORAT!!!”. Com anècdota un dia entrenant al Màs Clarà, fèiem un concurs de tirs lliures, i els que no tiràvem podíem posar pressió al que tirava, cridant, dient tonteries, ensenyant-li el cul…jajaja!

7. Ja fa unes temporades que entrenes a equips de base. Enguany tens una parella de luxe, com portes entrenar un equip amb el teu pare?

La veritat que molt bé. No només ensenya a jugar als nens, sinó que m’ensenya a mi a entrenar-los. A més és un “caxondo”, i els nens s’ho passen molt bé, igual que nosaltres!

8. Alguns responsables del club creuen que tens fusta d’entrenador. Vols aprofitar la oportunitat que t’ofereix el club per a formar-te com a entrenador?

M’agrada ser entrenador, però la veritat que com jugar no hi ha res! Ara mateix crec que ja vaig prou carregat amb la universitat. Però és una opció que no es descarta més endavant.

9. Com valores la tasca que està fent la gent que encapçala el club? En què creus que el club ha de millorar?

No ha de ser gens fàcil tirar un club endavant. Penso que ho fan bé, hi ha una bona organització alhora de muntar actes de club comla Quina, les 24hores… El problema deu venir degut a que sempre són els mateixos i això fa que la gent es pugui anar cremant. Si els jugadors fiquem de la nostra part, ajudarem a posar-los la feina molt més fàcil.

10. Les “rastes” fins quant les penses dur? Hi ha un canvi de “look “a la vista?

Les rastes van ser una cosa d’aquelles que volia fer almenys un cop a la vida. Suposo que les portaré fins que me’n cansi. Com a molt crec que un parell d’anys més, però mai se sap. Firmo on vulgueu que si pugem a 1a aquest any me les tallo!

Un jugador de referència: Jordi Ferrer.

Posició on jugues: Base i Escorta.

Cinc inicial ideal del Bisbal Bàsquet: Xató, Jordi Ferrer, Escri, Mitjà i Ignasi Sabater.

Un lema: aquesta és fàcil: work hard, play harder i amb il·lusió!

Un hobby: l’snowboard.

Un somni: seguir competint amb més anys que l’Escatllar! Jejeje!

El millor moment: la botzina final del Campionat de Catalunya. Cap ens vam poder contenir l’eufòria abans d’anar a donar la mà al rival.

El pitjor: per sort no n’he tingut gaires. Potser el triple de la semifinal de Catalunya que ens va empatar el partit a falta de dos segons. Se’ns va quedar una cara tontos… Però vam poder jugar cinc minuts més jejeje!